5 experiments sobre el Canvi Climàtic per fer a l'aula (o a casa)
El canvi climàtic s'explica amb gràfics, però s'entén amb les mans. Aquests cinc experiments funcionen en una aula de Primària o Secundària, i també en una taula de cuina o un balcó un dissabte a la tarda. El material és accessible i el resultat es veu en minuts, no en setmanes.
Col·loca dos termòmetres al sol: un a l'aire lliure i un altre dins d'un pot de vidre tancat. En 15-20 minuts, el del pot sol marcar diversos graus més que el de fora. El vidre deixa passar la llum però atrapa la calor que rebota cap a dins, igual que els gasos d'efecte hivernacle atrapen calor a l'atmosfera. És la versió de taula del problema.
Retalla cartolines blanca, grisa i negra de la mateixa mida i deixa-les al sol mitja hora. Amb una sonda de temperatura de superfície (com la DS18B20 del P-Bit, recolzada directament sobre cada cartolina), es mesura com d'escalfada està la negra en comparació amb la blanca. Això explica per què el desglaç polar accelera l'escalfament: en desaparèixer el gel blanc, queda exposat l'oceà fosc, que absorbeix més calor en lloc de reflectir-la.
Prepara aigua amb un indicador de pH casolà (suc de col llombarda bullida) i bufa-hi dins amb una palleta durant un minut. El CO2 de l'alè es dissol a l'aigua i forma àcid carbònic, i l'indicador canvia de color en temps real. És la mateixa reacció química que està acidificant els oceans a escala planetària, només que aquí es veu en un got.
Surt al pati o al carrer i mesura la temperatura de superfície de l'asfalt, la gespa i l'ombra d'un arbre a la mateixa hora. Les diferències de diversos graus entre superfícies, a pocs metres de distància, són el punt de partida perfecte per parlar d'urbanisme i planificació de ciutats més fresques. L'article sobre illes de calor i microclimes escolars desenvolupa aquest experiment com a projecte complet.
Amb un sensor de temperatura i humitat (com el DHT11 del P-Bit) en una habitació tancada amb diverses persones a dins, registra els valors cada 10 minuts durant una hora sense obrir finestres. La humitat relativa sol pujar de manera mesurable. Obre la finestra cinc minuts i repeteix la mesura: es nota el canvi en les dades, no només en la sensació d'"aire viciat". És una manera honesta de parlar de ventilació amb dades reals, sense necessitar un sensor de CO2 que la majoria d'aules no tenen.
Els cinc funcionen igual en un casal d'estiu, un club de ciència extraescolar o a casa un cap de setmana. El mètode científic no distingeix entre pupitre i taula de cuina: la variable importa més que el lloc on es mesura.
Si vols aprofundir en com funcionen els sensors que apareixen aquí, l'article sobre els millors sensors ambientals per a projectes escolars els explica un per un.
Vam escriure aquest article amb ajuda d'IA per anar més ràpid, i el vam revisar a mà abans de publicar-lo: les dades tècniques i els enllaços estan verificats pel nostre equip. Ho expliquem perquè ens sembla la manera honesta de fer-ho, no perquè ens ho demani cap llei.